dimecres, 27 de març del 2024

Passions ideològiques

Per desemboirar-me de les patologies polítiques i ideològiques que alguns parlamentaris exposen públicament mentres amollen els seus discursos en la cambra com si se'ls cregueren, podria recórrer a la música aquella que em pensava que no podia ser per a mi, com ara a la bwv 244 de Bach, Passió segons sant Mateu. 🔗

dimarts, 26 de març del 2024

Plou un poc de jazz

Al sandemà, quan ha passat la ploguda lleugera, et recordes entrant a poc a poc en els ritmes del jazz, després de l'institut, hipnotitzat pel «Segue in C» de Count Basie del disc Basie at Birdland. 🔗

dilluns, 25 de març del 2024

Torna a ploure

Hui, per ara, i que s'allargue uns dies, pareix que sí que sap ploure. En lloc de la cançó de Raimon, podem taraŀlejar abduïts com quan teníem setze anys «It's raining again» 🔗 de Supertramp. 🔗

diumenge, 24 de març del 2024

Cita dominical / 801: Germà Alcayde Pascual

Mirant el valencià en la música.

És essencial que totes i tots siguem prescriptors i influenciadors actius de la música en valencià.

Germà Alcayde Pascual, «La música en valencià, música (in)visible», Saó, febrer 2024.

dissabte, 23 de març del 2024

La foto del sàbat / 191

Un esbart de todons, trobe, que va parar un moment.

divendres, 22 de març del 2024

Confusió gràfica innecessària

Estic de nou embolicant-me amb reflexions sobre l'escriptura del sinó exceptiu, perquè la resposta de l'iec em sembla que conté algunes incongruències i una malicciosa tendència a imposar una grafia a pesar que partixen de la idea que n'hi han dos possibles amb usos i significats diferents.

En el fons em sembla que reproduïxen el vici de pensar que poden aplicar les normes de manera arbitrària, com han fet amb l'apòstrof que han llevat en el cas del nom de la ciutat holandesa, que pretenen que de «l'Haia» passe a «La Haia». És una decisió arbitrària perquè és una excepció innecessàri a la norma general, que no té cap fonament. Això em recorda aquell acudit infantil sobre l'accentuació:

— Per favor, profe, ¿han canviat les normes ortogràfiques? És que en la ràdio diuen que estos dies la calór s'accentua...

No és molt graciós, però és un poc el cas: estos dies, a pesar que m'admeten que n'hi han dos significats diferents representats per dos grafies diferents, l'institut decidix que només s'ha d'escriure amb la grafia que no correspon al significat que vullc transmetre. De fet, que s'ha d'escriure amb el significat que no és, perquè l'altre significat amb què especulen és més hipotètic que real. Curiós.

Vist que argumenten confonent elisió i eŀlipsi, voré si els convençc que estan generant un poc de confusió innecessària.

dijous, 21 de març del 2024

Cap al nord

Abans d'haver pensat en entrar en les cançons en llengües escandinaves, vaig topar amb el disc Jern 🔗 d'Allan Olsen 🔗 en un d'eixos viatges que es fan pel món sense saber massa més que anat fent via cap al nord. La primera volta, cap a Dinamarca.

dimecres, 20 de març del 2024

«Nous savons que nous ne sommes pas seuls»

És desintoxicant adoptar el punt de vista del francòfon o del castellanòfon discriminat i oprimit. Contra el que perdem de vista, el factor rellevant no és la llengua, sinó el dèficit de valors democràtics, d'equitat, de justícia, de cooperació, d'empatia i tantes altres prepotències que es crien a l'ombra dels poders que tendixen a l'absolutisme. Mos podem identificar amb Michèle Lalonde recitant Speak white. El poema acaba: «Sabem que no estem a soles.» Convé tindre'ho present. 🔗

dimarts, 19 de març del 2024

Hora de no «tombar»

Hi ha uns quants cantants quebequesos que m'agraen. Senc que Fred Pellerin 🔗 la canta, em sona familiar, «J’espère de pas tomber en amour avec toi» és una versió d'«I Hope That I Don't Fall In Love With You» de Tom Waits, del disc Closing time (1973). 🔗

dilluns, 18 de març del 2024

L'any 1974

Abans de cremar-ho tot com si fora una falla, pegue una mirà a la xarxa i m'apareix una foto d'uns quants dels meus antics companys d'escola de Tavernes de la Valldigna (Divina Aurora) de l'any 1974, que són dos anys abans que jo posara els peus per allà. Jo vaig arribar per a fer quint —venia del col·lege d'òrfens Sant Vicent Ferrer, a Sant Antoni de Benaixeve, parlant encara en castellà— amb el mestre «don» Francisco Mondéjar. Takse em demana si estic nostàlgic, però ho veig més com una prevenció contra l'«alzàimer» —ho escriuríem aixina si ja ho diguérem aixina— que consevol dia mos acaçarà i mos engabiarà.

En fi, el Facebook es veu que encara servix per a eixes coses, 🔗 com a arxiu i punt de connexió informal de persones que veig que ja tenim una certa edat. Encara que no estic registrat en el Facebool, es veu que és cosa de temps que tots acabem prenent el solet en la versió del banc del sinofós que corresponga a cada època.

diumenge, 17 de març del 2024

Cita dominical / 800: Marta Poblet Balcell i Pompeu Casanovas i Romeu

Mirant la difusió de la llengua.

Res no obliga a reduir la identitat lingüística. Dit d’una altra manera, les llengües poden fer-se més fortes a partir justament de la diversitat i pluralitat cultural. I.e. a partir de la seva policentricitat. El que cal, doncs, és facilitar-ne la creació i expansió en les comunitats que les empren.

Marta Poblet Balcell i Pompeu Casanovas i Romeu, «Toquenitzar el català: la llengua com a bé comú», 2020.🔗

divendres, 15 de març del 2024

Sibiŀlins

El costum d'eixe corrent de suport faŀlaç a la llengua consistix en «penalitzar» la variant dialectal pròpia, «ignorar» l'existència de registres útils per a les diferents circumstàncies i «problematitzar» les solucions comunes de cada varietat, tot amb la idea desficaciada d'implantar un registre de manualet que es basa en idees destructives: «tot el valencià és erroni si s'assembla massa a l'ús real, o si els manualets de barbarismes i faltes no ho han absolt encara»... Ah, molt sovint, com a actitud vital, els seu costum —en diuen «comoditat»— és la renúncia i la submissió davant del castellà, es posen a parlar en castellà amb qualsevol excusa (és que són xinesos, és que són sud-americans, és que són negres, és que parlen en castellà...). I això és el que feen i fan uns quants polítics no tan sols del psoe, sinó també veus rellevants de Compromís.

L'escriptor Toni Cucarella ho descrivia fa uns dies (Vilaweb, 12.03.2024): 🔗

Una de les coses que més podem tirar en cara al Botànic, supose que per gràcia del psoe, és no tenir un espai comunicatiu propi. Fa anys que l’hauríem d’haver tingut. Que tots els mitjans de comunicació en català arriben a tots els territoris. Sempre he pensat que el psoe fa més mal a la llengua que el que puga fer ara Vox. Vox són una colla d’elements que volen trencar-ho tot. El psoe és més sibiŀlí.

Cucarella diu «català», que vol dir «català-valencià», a pesar que els sibiŀlins d'una banda i de l'altra volen entendre, usar o aplicar eixe «català» absolutista com si fera la cosa. I el cas és que si tant ho vols, sí que la fa.

dijous, 14 de març del 2024

Aüssant els mocs

Per a aüssar el moc mentres el «fliümissil» fa efecte, el film francés Les miserables de Ladj Ly 🔗, que també servix per a sensibilitzar les orelles amb algun dels registres del francés barrejat pels orígens diversos i la convivència en els barris maltractats en les democràcies afectades per la (des)regulació capitalista.

dimecres, 13 de març del 2024

A péntols

Per als dies amb el cap entabuixat, per als dies que demanen una soneguera reflexiva, o que estàs pegant-li voltes i al final ho trobes, Pendulum d'Eberhard Weber. 🔗

dimarts, 12 de març del 2024

Fats de la sociolingüística

Sovint es comenta que els governs del psoe i Compromís que vam «experimentar» no mos representaven als valencianoparlants. Convé tindre en compte que hi ha un corrent ideològic representat per la racv que essencialment es dedica a difondre la idea que «el valencià s’ha de matar quedant ben clar que no té absolutament res a veure amb el català». D'acord, però això s'agreuja perquè, per alguna llei física o per algun fat atàvic, té com a contrapartida el corrent que encara perviu en la nostra herència ideològica: «l'ús del valencià mos la bufa, però ha de quedar ben clar que s'ha de dir català».

dilluns, 11 de març del 2024

Sort de la desídia

«Que ens deixen parlar en valencià tranquils» (Diari La Veu, 16.02.2024) 🔗 Una reflexió molt encertada de Ricard Chulià, però crec que ara ja no és com amb el psoe i el pp d'abans: això de que mos deixen en pau ja han vist que no funciona, i per això estan el l'«aporellos». Vorem si els arriba la desídia habitual entre els nacionalistes espanyols de la contornà. I serà una sort.

diumenge, 10 de març del 2024

Cita dominical / 799: Maria Llopis Freixas

Mirant-se críticament.

Hem de poder ser crítics amb la nostra obra i la dels altres, acceptar que a un o una col·lega se li ha acudit una proposta millor i conservar-la en un racó de la nostra particular base de dades mental per, potser, fer-la servir en una altra ocasió.

Maria Llopis Freixas, «Dubtes, ergo tradueixes (bé)», Núvol, 07.03.2024. 🔗

divendres, 8 de març del 2024

L'acer d'aquells temps

Després d'haver començat a llegir algun llibre de Henry Miller —que un company d'institut em va fer sentir que era fosc i imprescindible—, alguna cosa em va dur al meu primer disc de Lou Reed, que per desconeiximent i un poc per sort va ser Berlin.

dijous, 7 de març del 2024

Sí, però no tant

La metge del centre de salut m'atén en un valencià quotidià, casolà. Com és habitual en Valéncia ciutat, deu tindre més contacte amb pacients que parlen en castellà com a primera llengua, i també hi ha els no parlen en valencià per la discriminació sistemàtica heretada i vigent encara. Això es nota, hi ha qui veu una bata blanca i, la tensió li puja i, a més, si convinguera, cridaria «soy español, español, español, uoh, uoh» amb excitació i convenciment emporuguits, no fora cas que notaren que sí, que és espanyol, però no tant com voldrien les veus autoritàries del franquisme que encara ressonen. O les noves veus neofeixistes.

La metge del centre de salut m'atén en valencià. Confort psicològic, pau entre les persones de bona voluntat. Cal vigilar la tensió.

dimecres, 6 de març del 2024

En espiral

A banda de la palissa que mos van pegar amb la carta d'ajust d'Aitana —el precedent simptomàtic del futur Canal 9— repetint «To the unknown man» en bucle durant uns quants anys, el disc Spiral 🔗 de Vangelis és un clàssic. Em va servir de fons musical mentres m'encabotava a millorar el meu joc en els escacs.

dimarts, 5 de març del 2024

Valoracions possibles




Han estat ràpids en l'Optimot a l'hora de respondre'm, i també diplomàtics:

Tenint en compte les vostres observacions i la normativa vigent, revisarem la fitxa que esmenteu i valorarem si cal fer-hi alguna modificació.

Espere que valoren com toca les dades. Hi ha uns quants milions de nord-occidentals, valencians, balears que utilitzem eixe pronom en totes les ocasions quotidianes, tant si tenim converses formals com si estem de gresca informal.

Em sembla que algun dels experts entrevistats per Mar Riera per al seu article «Per què hi ha catalanoparlants que no se senten identificats amb l'estàndard?» 🔗 tindria una resposta adequada..., sobretot si fem cas del que diu Isidor Marí:

L'estàndard ideal o la societat ideal no es poden definir a priori.

En eixe sentit, el desig de Miquel-Àngel Pradilla («Un model cohesionador del col·lectiu sencer de la llengua, bastit des de la diversitat, una diversitat moderada que satisfaça la identitat d'uns usuaris que la reclamen») serà tan difícil com vore's el tos, si no tenim el grau d'ús suficient en els mitjans i en els espais que puguen necessitar eixe registre d'intercanvi entre els parlants de diferents països i varietats dialectals. Mentrestant, seria bo que anàrem fent amb els nostres preciosos «estàndards» casolans de cada poble. Que ja dia el poeta què som si no som poble.

dilluns, 4 de març del 2024

La transcendència de l'escriptura

M'ha passat pel cap de demanar-li a l'Optimot que revise la redacció d'una fitxa:

En la fitxa 6820/4 indiqueu que la forma mos «no transcendeix a l'escriptura i no és adequada en registres formals».

Em sembla que hauríeu de tindre en compte que el DNV inclou este pronom i, encara que ho faça amb la indicació que és «col·loquial», això permet que s'utilitze amb normalitat en l'escriptura.

D'altra banda, tinc quimera que quan un balear utilitza este pronom, no ho fa amb caràcter de col·loquialitat, sinó que és la forma d'ús general i no té cap ànim de transmetre informalitat. Hem pogut sentir que l'utilitzava algun conseller de la Generalitat de Catalunya (d'origen balear) explicant la seua obra de govern al parlament o pels mitjans, i també il·lustres escriptors i escriptores entrevistats en la TV3 en espais de promoció literària.

Per si això fora poc, podem llegir que els pronom mos forma part ja d'obres literàries actuals, com ara en el llibre Lo mig del món de Roser Vernet Anguera, on el podem vore utilitzat amb normalitat i jo no diria que tinga cap intenció de col·loquialitat.

Vos agrairia que, tenint en compte estes dades, revisàreu la redacció de la fitxa.

Amb una visió extensa, actual i dinàmica de la llengua, estic segur que tindran en compte que hui en dia ja estem molt més alfabetitzats, hem ampliat les possibilitats de comunicació escrita i les receptes que s'amollaven fa trenta anys ja no tenen massa sentit. Ja no en tenien fa trenta anys, però encara mos ho estàvem ensenyant.

diumenge, 3 de març del 2024

Cita dominical / 798: Rafael Chirbes Magraner

Mirant l'encegament emocional.

Visten un pal i el veneren: parlen després de la seua dolcesa i bellesa amb una emoció que els du fins a les llàgrimes.

Rafael Chirbes Magraner, «15 de febrero», Diarios. A ratos perdidos 3 y 4.

dissabte, 2 de març del 2024

divendres, 1 de març del 2024

La caixa de música

L'inici del viatge sonor en la clàssica, mig record mi fantasia, és la música dels discs que els donaven als meus pares en la porteria del París adinerat. Les penyores d'aquells anys d'emigració. Recorde vagament la il·lustració d'una portà, però quan sona em ve al cap clarament la melodia que eixia d'aquell moble tocadiscs heretat d'algun veí de l'escala.

dijous, 29 de febrer del 2024

Tanta escola...

En valencià-català la normativa està encara massa lligà i focalitzà en els registres formals. Però el cas és que la normativa ha de tindre solucions per a la llengua, per a tots els dialectes i per a tots els registres. I sense confondre dialectes i registres. Encara ara tinc la sensació que el valencià, en general, està encara penalitzat en la docència. Encara es transmet la idea que el valencià no té registres, que eixa variant dialectal tan sols és, tota ella, un registre col·loquial. Si no és que l'arriben a qualificar de vulgar.

Pam dalt, pam baix, ma uela diria: tanta escola (de sociolingüística) que tenim... I encara estem aixina.

dimecres, 28 de febrer del 2024

Icones i estrelles

El disc In the Court of the Crimson King (1969) 🔗 del grup King Crimson té una les portades icòniques de la música en vinil, als anys huitanta del segle xx, quan comprava discs a bon preu al mercat dels dijous en Tavernes de la Valldigna. No me'l vaig comprar mai. Un gran disc, però el tema de King Crimson que més em va atrapar anys després és «Starless» 🔗 del disc Red (1974). 🔗

dimarts, 27 de febrer del 2024

Un poc de pop nòrdic

Raymond & Maria, W ja han desaparegut com a grup. Fan companyia mentres vas descobrint un poc de la música dels països de més al nord.

dilluns, 26 de febrer del 2024

Accanto al fuoco

Descobríem la poesia i la música sense saber-ho. Branduardi canta Yeats. W

diumenge, 25 de febrer del 2024

Cita dominical / 797: Mercedes Flor Ugarte

Mirant les debilitats dels parlaments.

Sense anar més llunt, ací mateix, en les Corts, les netejadores dels vostres despatxos van estar cinc mesos sense cobrar i recorrent a Càritas per a menjar.

Mercedes Flor Ugarte, discurs en una comissió de les Corts Valencianes, 20.02.2024. 🔗

divendres, 23 de febrer del 2024

Sobretot si no fem res

L'article «La Fundació Nexe alerta d’una desigualtat lingüística 'in crescendo'» de Sebastià Carratalà (Diari La Veu, 22.02.2024) 🔗 i els comentaris que li fan em desperten l'interés i la idea d'enviar un comentari, per torbna-li a pegar la volta al gosset aquell:

La pràctica fa els mestres, que diuen. Fa més de trenta anys que vixc en Valéncia ciutat. A pesar de la propaganda negativa que mosatros mateixos mos fem, no és cert que, com a ciutadà, calga parlar en castellà. N'has de saber, tal com diu la Constitució espanyola, encara vivim en una immersió castellana. La sort és que vivim en una societat democràtica on podem ser humils o reivindicatius, exemplars o transparents, cívics o apegats a roda... I tot en valencià. No són heroïcitats, són els valors ètics de cada u i les decisions personals de cada dia.

Pot passar, rarament, que algú que et necessita no t'entén en valencià i demana que li parles en castellà. No cal negar-s'hi ni canviar de llengua, es poden utilitzar altres recursos: repeticions, tria de vocabulari semblant al castellà, senyes... Ja dic, en trenta anys crec que em deu haver passat una o dos voltes.

Això sí, pot ser un poc més comú topar amb algú que entén la llengua i que s'ofén perquè la parles davant seu. És el seu problema. Em sembla que en molts casos els cou que poses en evidència la seua submissió o la seua renúncia. O la seua impossibilitat d'imposar-te res, perquè no solen entendre massa de què va la democràcia. I no comente res dels imbècils i estúpids per als quals la llengua és una més de les coartades que utilitzen per a manifestar la seua manera de ser.

En canvi, és prou habitual trobar persones asserenades que «descobrixen» que poden parlar en valencià amb algú, que s'alegren de sentir parlar en valencià, que practiquen el poc valencià que van apendre a escola... Coses que hi ha qui es perd si fa cas de la propaganda eixa que amaga que a Valéncia n'hi ha molta gent que s'alegra de parlar en valencià. Encara n'hi ha molta.Això no lleva per a que tingam clar que les dades són les que són i que no n'hi ha res a fer, sobretot si no fem res.

dijous, 22 de febrer del 2024

Últimes cançons

Per a dies en què el fum de l'incendi amaga l'horitzó de la ciutat, Jessye Norman 🔗 canta els Vier letzte Lieder 🔗 de Richard Strauss. 🔗

dimecres, 21 de febrer del 2024

Cada moment i circumstància

El dnv inclou la paraula puter -ra 🔗 i indica que és una paraula «vulgar» —el diec no inclou esta paraula, però sí el sinònim putaner -ra, 🔗 amb la mateixa marca valorativa—. El dnv explica el valor de la marca:

La marca vulg. (vulgar) s’aplica a mots considerats habitualment malsonants, grollers i poc o gens assumits pel bon gust majoritari, especialment aquells de caràcter escatològic o sexual

Esta setmana s'ha debatut en les Corts Valencianes sobre la prostitució 🔗 i el terme usual per a referir-se als hòmens que utilitzen les prostitutes sexualment ha segut «puter» (i en castellà, putero, que el drae amb marca com a malsonant).

Per tant, les intervencions parlamentàries han fer ús d'una paraula qualificada per algú de «vulgar» o «malsonant». Pel fet d'aparéixer en el llenguatge parlamentari, ¿ha deixat la paraula de ser vulgar o malsonant o ha convertit les intervencions parlamentàries en vulgars o malsonants? Sembla prou clar que l'ús intencionat d'una paraula tan marcada com esta en un registre formal té la intenció d'emfasitzar la denúncia i la crítica contra els clients de la prostitució (i contra la prostitució mateix).

No sé si els els parlamentaris legislaran com en Suècia o en Noruega —si ho fan, que siga amb el mateix suport de mitjans econòmics i socials que em sembla que preveuen allà—, però abandone el tema per a centrar-me en les meues coses: la paraula provessó és una variant de professó, que al seu torn és una paraula «popular» (diu Coromines) originada per una confusió de sons i de conceptes provinents del llatí.

Per tant, la variant provessó, que és la general al País Valencià, hauria de formar part del diccionari igual que la variant professó, que sí que apareix en el dnv, encara que l'han marcada com a coŀloquial: ¿a on és coŀloquial? ¿a Catalunya? ¿és «col·loquial» o més bé estan diguent que és «dialectal» i es pot deduir que, en conseqüència, correspon a un registre informal? La típica confusió entre dialectes i registres.

Si acceptem que un dialecte té registres, la variant provessó és la paraula general del País Valencià en qualsevol registre, formal o coŀloquial. És un error pensar que tot allò que mos sembla «dialectal» s'ha d'encasellar com a registre «col·loquial». Damunt, ves a saber què és això de «vulgar»... Ara, si ni tan sols apareix en el diccionari, ¿què és la paraula «provessó»?

Si en lloc de tanta pretensió d'«estàndard» i de «normativa de manualet» visitàrem més els dialectes i les converses en situacions i contexts diferents —al bar, al despatx d'advocats, al súper, a la prefectura de policia, al futbet, al gimnàs, al conservatori de música...—, podríem assimilar i practicar la variació i la utilitat d'uns altres, de dialectes i de registres, en cada moment i circumstància.

dimarts, 20 de febrer del 2024

Dies de Colònia

Per a dies com hui, The Kölln concert de Keith Jarret. 🔗 Dies com demà i dies irae 🔗 en suma.

dilluns, 19 de febrer del 2024

Retorn per un dia

En algun moment convé harmonitzar la mirada amb la imatge de la portada del disc Return to forever de Chick Corea. La música oceànica t'envia pels aires. Hui ho he fet fàcil.

diumenge, 18 de febrer del 2024

Cita dominical / 796: Gràcia Jiménez Tirado

Mirant l'agricultura política.

Es barregen molts temes que s’haurien d’analitzar i resoldre amb urgència: l’ús de pesticides —amb exempcions autoritzades per la UE a favor de la potent indústria química—, els beneficis excessius dels intermediaris, la manca de protecció enfront de les importacions d’Àfrica o Amèrica, les subvencions que afavoreixen les grans explotacions —en mans de latifundistes rancis o empreses de nou encuny—, les dificultats per fer cultius orgànics i recuperar espècies autòctones… I no s’albira una política europea clara.

Gràcia Jiménez Tirado, «Aquells paisatges, aquests consumidors», Diari La Veu, 15.02.2024. 🔗

dissabte, 17 de febrer del 2024

divendres, 16 de febrer del 2024

La incultura és compatible amb la democràcia

La crònica «La 18a trobada d’escriptores de la Ribera» de Salvador Vendrell (Diari La Veu, 15.02.2024) 🔗 em fa pensar, després d'agrair la iniciativa estellesiana de Josep Lozano i la persistència dels que participen en esta reivindicació lletraferida, en l'expressió «dreta extramadament inculta» que utilitza Vendrell, com si els mals vingueren de la incultura:
Hauríem de revisar algunes consideracions sobre les persones cultes, sabudes o doctes. Perquè tots som «incults» respecte d'algú. El problema no és si eres incult, si tens prou o poques qualitats derivades de la cultura. El problema és que eixes «qualitats» siguen la intolerància, la intransigència, el menyspreu, la prepotència, la petulància, l'odi, el racisme, la misogínia, l'homofòbia, l'aporofòbia, la xenofòbia, el masclisme, el dogmatisme... Tot això també ho cria la cultura. I encara podem trobar més d'eixes qualitats. Ara bé, cap d'eixes qualitats negatives implica incultura, però moltes d'elles tenen a vore amb una concepció diferent i probablement malaltissa d'això que pensem que és la cultura.

Sí, un comentari que pareix marginal per a la crònica, però a mi m'ha semblat central ressaltar que l'argument de Vendrell sobre la «incultura» és defectuós i negatiu. No podem concloure de cap manera que una persona inculta no respecte els valors democràtics, les llibertats i els drets. De fet, sovint són persones amb molta «cultura» les que actuen contra la democràcia. I contra la cultura. Al cap i a la fi, la incultura és compatible amb la democràcia.

dijous, 15 de febrer del 2024

Notes al diccionari

Coincidint amb la neura que tinc últimament amb la desatenció acadèmica del registre col·loquial —pense sobretot en el valencià—, m'arriba per diferents vies l'apunt «El diec i els col·loquialismes» de Gabriel Bibiloni (12.02.2024). 🔗

Encara que entenc que critique en part el centralisme barceloní de l'iec, em sembla estrany que no reclame que el diccionari de l'institut s'amplie per a tindre en compte de manera més clara i útil la distinció entre registres i dialectes. Això em mou a enviar-li un comentari:

Deu ser que van ampliant el contingut per a atendre les necessitats d'escriptura dels diferents dialectes i registres. Però no van tan ràpid com voldríem... Haurien de fer cas de la vostra pregunta per a anar donant informació dels usos informals «en relació amb col·loquialismes o dialectalismes del català central i (no) de tots els dialectes».

De moment, pel que fa a les varietats dialectals no toquen gens el central o oriental (com bé dieu, per a ells no és dialectal)... Toquen poc el balear (11 registres: cartenir, contenir, detenir, entretenir, estar, mantenir, menystenir, obtenir, retenir, sostenir, viltenir). El valencià menys: 9 registres. El nord-occidental apareix en 8 registres.

És gros que encara associen un comentari d'una varietat dialectal (que no diuen a quin registre correspon) amb un comentari sobre un «registre informal» (que no identifiquen on s'utilitza).

Si vullgueren fer un diccionari d'ús ben fet pensant en el conjunt dels parlants que vivim immersos en realitats tan diferents, seria una gran faena. De moment ho hem anat apedaçant.

Espere que pugam millorar-ho per a l'ús real de tots els registres i varietats, i que no arribe ja quan només servixca per a documentar i desxifrar com es parlava i s'escrivia en el passat.

dimecres, 14 de febrer del 2024

Peus de gat

L'alimanya que alguns portem dins mos fa buscar inútilment els treus peus del gat en qualsevol qüestió que mos interesse, per poc que siga. Alguns ho fan per exhibicionisme i petulància; altres tenen el profit propi, la comoditat i el servilisme per consigna; encara uns altres, més silenciosament i fugint dels foscus, pensem que el món no ha d'anar necessàriament ni inevitablement a pitjor. Acceptem que tenim capacitats molt limitades i que no solem encertar el camí a la primera —ni a la segona— o que estem barallats amb la teoria dels jocs, amb la tàctica i amb l'estratègia. Però aspirem als impossiles, pretenem que la cabuderia ètica siga més consistent que l'estupidesa, inclús més persistent.

Massa donats m'estic atribuint sense acríticament. Però estic segur que tinc bona intenció i que sempre respecte que el mitjà siga compatible amb la finalitat. Aixina anem, de toll en toll.

El gat, bé, en té dos o quatre, segons com es mire.

dimarts, 13 de febrer del 2024

Els encerts més freqüents

«Encara» abunden les llistes i receptes sobre «errors més freqüents» o «dubtes més freqüents» 🔗 en valencià-català. Són llistes repetides i repetitives que diria, d'entrada i quasi com a prejuí ideològic o perceptiu només creen l'associació persistent del valencià-català amb el concepte d'error o dubte.

A pesar que l'error o el dubte són fenòmens universals, podem pensar un decàleg d'aclariments que resol qualsevol dubte raonable mantenint la idea que el valencià-català és una llengua a disposició de la humanitat:

  1. La meua llengua millora amb l'ús.
  2. Parlant en la meua llengua millore l'ecologia lingüística.
  3. La democràcia millora amb el respecte lingüístic.
  4. Tots són capaços d'entendre i respectar el valencià-català.
  5. La incomoditat lingüística és millor que la submissió lingüística.
  6. Els desconeguts també són persones democràtiques.
  7. El valencià-català és tan fàcil d'apendre i d'usar com qualsevol altra llengua.
  8. La meua llengua descriu el món tan bé com qualsevol altra llengua.
  9. No s'ofén per la llengua, s'ofén perquè té idees totalitàries.
  10. El castellà-espanyol també és una llengua com el valencià-català.

Ho deixem amb un decàleg. Car revisar-ho, tenint sempre en compte que els aclariments sobre el valor i la possibilitat d'usar el valencià-català són infinits com l'espai sideral. I més enllà.

dilluns, 12 de febrer del 2024

La palometa del baül

Després d'agrar-mos la mirada havent de vore amb impotència com la guerra i l'assassinat s'institucionalitzen com a única «raó» dels estats criminals contra la democràcia i els drets, hi ha dies aixina, de ponentà, amb flamencs volant per la marjal vora el Palmar cap al sud o bambant pels carrers.

Volteta pel riu. Passem per El Rastrell, per aprofitar el passeget pegant una «miraeta» a eixe bagul del tresor on podem trobar tant la llàntia màgica, els doblons rescatats del fons de la mar o la palometa de Peter Pan que s'emporta una xiqueta anglesa com a mostra de simpatia davant dels pares que s'enduen una panera per a alçar els joguets de la xiqueta.

diumenge, 11 de febrer del 2024

Cita dominical / 795: Joan Canela Borrull

Mirant el feixisme de les democràcies.

El feixisme del segle XXI no arribarà per la via de militars i camises negres desfilant pels carrers, sinó per la involució dels sistemes democràtics fins a esdevenir un decorat, una carcassa buida des d’on seguir acusant els països enemics que són totalitaris.

Joan Canela Borrull, «La broma», Diari La Veu, 27.01.2024. 🔗

dissabte, 10 de febrer del 2024

divendres, 9 de febrer del 2024

Objectius boirosos

Els trens van en retard, hi ha vaga de maquinistes, que s'apeguen a roda de les protestes d'hivern. Molts llauradors trauen el tractors sense saber massa bé si els estan enganyant contínuament amb la dependència dels pesticides, tal com exposa Michelangelo La Spina en «El negoci del pesticida etern» (Diari La Veu, 09.02.2024). 🔗 És una faena de contacte solidari i conversa honesta:

Els investigadors no ens podem quedar només al laboratori, en la conferència de control biològic a Alemanya o en el simpòsium de Phytoma patrocinat per 20 empreses de productes químics, hem de parlar amb els agricultors i on siga, hem d’anar al camp amb ells i parlar-los en el seu idioma.

La reforma s'ha de fer de baix cap amunt, tenint en compte que sol ser habitual que qui arriba amunt ja no vol reformar res.

dijous, 8 de febrer del 2024

Evolució discreta

Comprovant la validesa de les regles ortogràfiques del 2017 o del 2021 de l'Institut d'Estudis Catalans m'adone que l'última revisió de l'estiu del 2021 pot no ser realment l'última, sinó que poden haver anat afegint modificacions. El cas és que avisen un poc d'aquella manera en el web on tenen penjada l'ortografia: 🔗

Actualitzacions

D’ençà de la publicació de l'Ortografia catalana de l’iec, el juny de 2017, la Secció Filològica ha aprovat modificacions al text de l’obra. A mesura que s’aproven, aquestes modificacions s’incorporen al text de l'oiec consultable en línia.

És a dir, que cal estar atents, perquè sempre hi ha la possibilitat de topar amb casos dubtosos que no es resolguen d'acord amb la regla general, sinó que «requerixquen» creativitat per a proposar excepcions que compliquen l'aplicació de les regles i devaluen les regles generals. Em cou això que a les excepcions tradicionals «la una, la ira i la host» hagen afegit sense raonar «L'Haia > La Haia». Delirant (¿per a quan de l'Iran > del Iran?).

dimecres, 7 de febrer del 2024

La formalitat i els dialectes

L'Optimot comenta en diversos apunts el seu interés per documentar, explicar o resoldre dubtes i casos relacionats amb el registre coŀloquial. 🔗 El que em continua semblant un poc desenfocat quant a la vitalitat i l'ús d'eixe registre funcional —que tanta connexió i interrelació té amb cada varietat dialectal— és que s'analitza generalment per a comentar els errors i, més encara, les interferències d'altres llengües, del castellà, particularment. Hi ha excepcions, com és el cas de l'apunt «Pronoms febles i llengua coŀloquial: aturem’s-hi» de l'Optimot (02.09.2020) 🔗 que no es centra a condemnar o corregir la llengua amb el calçador de la normativa, sinó que mostra diverses possibilitats del registre coŀloquial associades a diferents dialectes.

A poc a poc espere que anem ampliant l'estudi del registre més general de la llengua, i que això servixca tant per a que deixe de ser tractat com una versió «errònia» d'un altre registre més formal, com per a que deixe de confondre's amb les varietats dialectals. Segons com, moltes voltes pareix que el valencià col·loquial no és un registre del valencià, sinó que la varietat dialectal valenciana en bloc es manifesta tan sols en un registre, el coŀloquial —i que no siga qualificada de vulgar, que els valencians també tenim una fama, vaja: ¡puja ahí dalt i voràs a ta uela!—. 🔗 Hauríem d'aprendre a documentar i valorar els elements de formalitat dels nostres dialectes.